1. Llei de la simplicitat: exigir a l’auditori un esforç mínim, treballant amb enunciats primaris i símbols o imatges accessibles a tothom.
2. Llei de l’espoleta: atacar l’esperit per la part més dèbil i inesperada.
3. Llei de la simpatia: les opinions no es combaten amb altres opinions, sinó amb sentimentalisme i provocacions.

5. Llei de la sorpresa: consciència de que la mentida més eficaç és una veritat a mitges.
6. Llei de la repetició: segons la consigna napoleònica, “només conec una regla de retòrica, la repetició”.
7. Lleis de saturació i desgast: corol·lari de les anteriors.
8. Llei de dosificació: la propaganda no és la suma del nombre de diaris i ràdios, sinó el resultat d’una presència i d’una imatge.
9. Llei d’unitat d’orquestració: la propaganda ha d’englobar totes aquestes lleis dins seu.
La propaganda ja era poderosa quan només existia la premsa i la ràdio. En aquesta darrera campanya electoral als Estats Units no s’ha renunciat als mítings o als anuncis televisius tradicionals, però s’ha apostat per la creativitat d’Internet. L’estratègia ha consistit en deixar interactuar a les xarxes socials a través del Facebook, el YouTube o el MySpace. Tot això té un risc, se’n pot perdre el control; però té un clar avantatge, l’impacte s’amplia. Gran impacte. Cost escàs. Volguessin o no, durant la campanya, els candidats eren a la xarxa, on la propaganda electoral ja s’hi ha filtrat. Per sempre.