Susan Rice, nova ambaixadora dels Estats Units a l’ONU

Susan Elizabeth Rice va néixer el 17 de novembre de 1964 a la capital dels Estats Units, filla d’Emmett Rice, membre dels Consell de governadors de la Reserva Federal, i de Lois Dickson Fitt, experta en educació.
Rice estudià a la National Cathedral School, escola de secundària on es formen les poderoses nissagues de Washington. A la Universitat d’Stanford va conèixer el seu marit, Ian Cameron, un canadenc que és productor executiu d’ABC News. Després de llicenciar-se, Rice va obtenir la beca Rodhes, amb la qual estudià un màster i un doctorat en relacions internacionals a la Universitat d’Oxford.
És una dona menuda però dura i enèrgica. Té la reputació de parlar francament, de manera directa i rotunda, però també de ser ràpida en les connexions polítiques.
Rice treballà durant vuit anys a la Casa Blanca i al Departament d’Estat durant el mandat del president Clinton i fou membre de l’Oficina de Seguretat Nacional, primer com a directora d’organitzacions internacionals i de pau i després com a assistent especial del president per a assumptes de l’Àfrica. Així doncs, Rice és experta en temes de pobresa, països en vies de desenvolupament i crisis globals. Jugà un paper molt important com a representant dels EUA durant la crisi de Ruanda el 1994. A més, també fou subsecretària d’Estat en assumptes africans del 1997 al 2001.
També ha adquirit coneixements sobre Al-Qaeda, ja que Rice era alta diplomàtica d’assumptes africans durant els atemptats terroristes a les ambaixades de Tanzània i Kènia el 1998.
Després de la seva tasca a l’administració Clinton treballà a Brookings Institution i també fou assessora de política internacional a la campanya presidencial de John Kerry al 2004.
Rice ha estat la principal assessora d’Obama en assumptes internacionals i ha format part del cercle que ha envoltat el president electe durant els últims dos anys. Rice ha demostrat lleialtat envers Obama i l’ha recolzat des del principi de la campanya tot i els seus vincles amb l’administració Clinton.
Rice seguirà els passos de la seva mentora, Madeleine Allbright, que fou ambaixadora davant les Nacions Unides durant l’administració Clinton, abans de convertir-se en secretària d’Estat. Fou Allbright, que és propera a la família de Rice, qui l’impulsà com a secretària d’Estat Adjunta de l’Àfrica, càrrec que assumí el 1997, quan només tenia 33 anys.
Com Obama, Rice ha criticat l’administració Bush pel seu unilateralisme. La proposta del president electe reflecteix l’èmfasi per treballar en el marc de l’ONU.
Segons The New York Times, l’elecció de Rice com a ambaixadora d’Estats Units davant de les Nacions Unides farà que sigui un dels rostres més visibles de l’administració d’Obama davant el món exterior, a part de Hillary Clinton. Així doncs, la nova ambaixadora de 44 anys es convertirà en la segona persona més jove en assumir el càrrec d’ambaixadora d’Estats Units a la ONU.

El triumvirat

Per reconstruir la imatge dels EUA a l’exterior Barack Obama ha triat tres persones influents. Ha optat una vegada més per l’experiència de la “vella guàrdia” de la política dels Estats Units en lloc d’apostar per cares noves. Els principals responsables de la política exterior i de la seguretat són tres veterans:

-Hillary Clinton, Secretària d’Estat: Senadora de Nova York. És advocada i fou la rival d’Obama dins del Partit Demòcrata. És l’aposta més audaç i arriscada. És una política professional que ha demostrat saber estar a l’alçada de les circumstàncies. Clinton és respectada dins del Pentàgon i està considerada moderada en matèria de Defensa. Ha estat membre del Comitè de Serveis Armats del Senat i ha establert bones relacions amb alts càrrecs militars.
-Robert Gates, Secretari de Defensa: Llicenciat en Història Europea i ex director de la CIA. Ha treballat habitualment pels republicans. Ha dirigit les tropes a l’Iraq des que va arribar al Pentàgon el novembre de 2006. L’elogien tant demòcrates com republicans, i el seu nomenament suposaria mantenir al capdavant del Pentàgon un Secretari de Defensa que coneix a la perfecció els problemes i amenaces, tant internes com externes. Igual que Barack Obama, vol enviar més tropes a l’Afganistan i tancar la presó de Guantánamo.
-James Jones, Conseller Nacional de Seguretat: general de quatre estrelles retirat. Habitualment ha treballat pels republicans i, a més, és amic íntim del senador John McCain. Fou el responsable de l’OTAN durant la guerra de Kosovo. També ha servit al Japó, al Pròxim Orient i a l’Iraq. El mateix Obama s’ha declarat un admirador seu. Aquest general retirat inicià la seva carrera militar al Vietnam, fet que el portà al capdavant de la Infanteria de Marina.
Aquests nomenaments confirmen la preferència del pròxim president per col·laboradors de gran formació i experiència sense tenir en compte en quin bàndol polític han actuat anteriorment.
Aquest “triumvirat” tindrà la missió de recuperar la credibilitat i el bon nom dels Estats Units davant del món. A més, l’experiència de Clinton, Gates i Jones hauria d’ajudar a Barack Obama a guanyar punts davant les Forces Armades.

Filtració a la xarxa

L’evolució d’una propaganda espontània a una propaganda planificada ha estat un procés molt complex. Després de la Segona Guerra Mundial es van recopilar els principis i les formes d’actuació de la primera propaganda, que van prendre la forma de nou lleis:
1. Llei de la simplicitat: exigir a l’auditori un esforç mínim, treballant amb enunciats primaris i símbols o imatges accessibles a tothom.
2. Llei de l’espoleta: atacar l’esperit per la part més dèbil i inesperada.
3. Llei de la simpatia: les opinions no es combaten amb altres opinions, sinó amb sentimentalisme i provocacions.
4. Llei de síntesi: la intuïció és més poderosa que la raó, i per això la síntesi més important que l’anàlisi.
5. Llei de la sorpresa: consciència de que la mentida més eficaç és una veritat a mitges.
6. Llei de la repetició: segons la consigna napoleònica, “només conec una regla de retòrica, la repetició”.
7. Lleis de saturació i desgast: corol·lari de les anteriors.
8. Llei de dosificació: la propaganda no és la suma del nombre de diaris i ràdios, sinó el resultat d’una presència i d’una imatge.
9. Llei d’unitat d’orquestració: la propaganda ha d’englobar totes aquestes lleis dins seu.
La propaganda ja era poderosa quan només existia la premsa i la ràdio. En aquesta darrera campanya electoral als Estats Units no s’ha renunciat als mítings o als anuncis televisius tradicionals, però s’ha apostat per la creativitat d’Internet. L’estratègia ha consistit en deixar interactuar a les xarxes socials a través del Facebook, el YouTube o el MySpace. Tot això té un risc, se’n pot perdre el control; però té un clar avantatge, l’impacte s’amplia. Gran impacte. Cost escàs. Volguessin o no, durant la campanya, els candidats eren a la xarxa, on la propaganda electoral ja s’hi ha filtrat. Per sempre.

Les altres votacions

A part de les eleccions a la presidència s’han realitzat 150 votacions més en diferents estats dels EUA. S’ha elegit a un terç dels 100 membres del Senat i 435 representants de la Cambra Baixa (Cambra de Representants), a més de les assemblees de molts estats, edils, jutges, caps de la policia i altres càrrecs locals. Per altra banda, també s’han votat una sèrie de propostes que, segons la regió, han estat molt diverses.

A Califòrnia es votava per prohibir el matrimoni homosexual. Mentre a Dakota del Sud i Colorado es votava sobre el dret d’avortar, a Washington es votava per legalitzar l’eutanàsia.
A Nebraska i Colorado els electors havien de decidir si es prohibeixen els programes públics que donin preferència als negres i a les minories. A Arizona es vota una proposta que consisteix en augmentar les multes a empreses que contractin immigrants indocumentats. A més, a Oregón els ciutadans decidiran si limiten el temps que els estudiants estrangers poden rebre formació en la seva llengua nativa.
Massachusetts i Califòrnia han decidit si es despenalitza l’ús de marihuana. El primer també ha de decidir si es legalitzen les carreres de gossos. Califòrnia es pronunciarà sobre una esmena a la constitució estatal que requereix un espai vital mínim pels animals de granja. Florida i Arizona també compten amb unes disposicions similars.
A part d’escollir els Grans Electors, els nord-americans també han decidit sobre qüestions que els afecten més directament, ja sigui a ells o als seus animals de granja.

La nit americana: crono peninsular

A les 00.00 els primers col·legis electorals dels estats d’Indiana, Kentucky i New Hampshire tanquen portes. S’inicien els primers recomptes de vots. Quan falten vint minuts per la una de la matinada es publiquen els primers resultats provisionals a Indiana, un estat que tradicionalment ha estat republicà. Obama guanya. A Kentucky, que vota als republicans des de fa dècades, es va imposant McCain.

Ja queden pocs minuts perquè tanquin els col·legis electorals d’una altra tanda d’estats, entre els quals hi ha Virginia i Florida. Els vots d’Obama a Kentucky comencen a pujar, tot i que McCain queda en primer lloc. Pocs minuts abans de la 01.00 McCain s’imposa a Kentucky (8 vots electorals) amb un marge escàs. A New Hampshire, amb 4 vots electorals, s’imposa Obama. Minuts després tanquen els col·legis de Virginia, Georgia, Carolina del Sud, Vermont i Florida. El demòcrata guanya a Vermont (3 vots). En aquest moment de la nit seria decisiu que guanyés també a Indiana i Georgia. Mitja hora després de la una de la matinada comença el recompte de vots a Florida. Amb 27 vots electorals, aquest estat és un dels més disputats pels candidats. El senador republicà aconsegueix els cinc vots electorals de Virginia Occidental. Un quart d’hora després tothom està pendent d’Ohio, on els col·legis estan a punt de tancar. Minuts després, amb un percentatge escrutat molt baix, es coneix una nova victòria de McCain a Carolina del Sud (8 vots). Els sondeigs ja donaven la victòria al republicà en aquest estat abans de la votació. A les dues de la matinada les urnes d’Illinois, Nova Jersey i Maine es retiren. Els sondeigs donen els vots de Pensilvània (21) al senador demòcrata. Aquest estat és un dels territoris clau en els comicis presidencials. Després que el segon gran bloc d’Estats tanqués els seus col·legis electorals, nou d’aquests donen la victòria a Obama. Aquests estats són Maine, Connecticut, Nova Jersey, Delaware, Massachusetts, el Districte de Columbia, Maryland, Illinois i Pensilvània. Tennessee, Oklahoma, Arkansas i Alabama es decanten per McCain. A les 02.36 McCain compta amb 34 vots electorals i Obama amb 98. Un quart d’hora abans de les tres, el senador republicà s’emporta els 15 vots que hi havia en joc a Georgia.
Amb la meitat dels col·legis electorals tancats, la matinera victòria d’Obama a Pensilvània fa que McCain hagi de guanyar necessàriament a tots els estats decisius que queden: Ohio, Florida, Virginia, Carolina del Nord i Indiana. A les tres de la matinada arriba una nova tanda de victòries demòcrates a Michigan, Wisconsin, Minnesota, Rhode Island, Nova York (31 vots) i Nou Mèxic. El senador d’Arizona però, guanya en un estat que aporta 34 vots, Texas, i a Wyoming (3 vots electorals). Mitja hora després, Obama guanya a Ohio, que compta amb 20 vots i estava considerat un dels estats indecisos. Amb aquesta victòria el senador d’Illinois ja compta amb 200 vots dels 270 necessaris per guanyar.
A les 04.00 les urnes estan a punt de tancar a Iowa, Montana i Utah. A Iowa el senador demòcrata ha estat el més votat. McCain aconsegueix la victòria a Utah i Kansas. En aquests moments McCain compta amb 129 vots electorals que corresponen a tretze estats. Una hora després es retiren les urnes a Califòrnia (55 vots), Hawaii (4), Oregon (7) i Whashington (11). Comença també l’escrutini a Idaho.
A les 04.45 el senador demòcrata obté l’estat de Virginia que compta amb 13 vots. La nit comença a ser molt fosca pel senador McCain. A les cinc de la matinada Barack Obama fa història al superar els 270 vots electorals després d’aconseguir la victòria a Califòrnia, Oregon i Washington. A la ciutat de Chicago, seu de la festa demòcrata, la gent comença les celebracions. Mitja hora després els republicà McCain compareix a Phoenix (Arizona) per reconèixer la seva derrota.
Una hora després de confirmar-se la victòria de Barack Obama, aquest compareix a Chicago davant de milers de seguidors. “Yes, we can”.

El prejudici racial perd terreny

L’esclavitud va ser abolida fa 143 anys i la segregació a les escoles públiques el 1954, però no ha desaparegut dels patrons culturals de moltes persones. L’aversió a la pigmentació fosca respon a causes molt complexes. El racisme emparentat amb el Ku Klux Klan va ser eradicat als Estats Units fa quaranta anys, però el racisme cultural i inconscient encara existeix. Pel racisme ultra, l’americà de veritat procedeix de Gran Bretanya o del nord d’Europa, és blanc i protestant. Bob Schieffer, periodista de la cadena televisiva CBS ja va dir que “falta molt per la igualtat, però el camí recorregut és molt important”.
Una enquesta suggereix que l’índex de vots favorables a Obama pujaria set punts si el candidat fos blanc. Un terç dels electors del Partit Demòcrata confessa percepcions negatives sobre la població negra per considerar-la procliu a la peresa, la violència i la irresponsabilitat.
L’equip de Barack Obama no descarta l’efecte Bradley, associat al nom de Tom Bradley, alcalde negre de Los Ángeles, que va perdre el càrrec després d’haver liderat totes les enquestes prèvies a les eleccions. El que va passar és que molts ciutadans van mentir als enquestadors per no admetre davant seu els prejudicis racials, manifestats en canvi, a les urnes. Informes psicològics calculen que el 90% dels blancs nord-americans té més associacions positives amb els blancs, més americans, que amb els negres.
El periodista M A Bastenier elaborà una interessant col·lecció de votants d’Obama:
1. Els que genuïnament han superat la categorització político-racial
2. La totalitat dels negres
3. Els blancs que prefereixen votar-lo encara amb més convicció perquè és negre
4. Els que haurien votat a Hillary Clinton perquè és una dona
5. Els hispans que encara recorden d’on van venir
6: Els que sense tenir res a veure amb els anteriors han cursat estudis suficients per avergonyir-se de que Sarah Palin pugui ser un dia presidenta
7. Els que creuen que en realitat és blanc
8. Els negres que floten en una nova racialitat política, com Collin Powell
Tots aquests veuen el Barack Obama que volen veure. Estats Units ha canviat. I els blancs emparentats amb la intolerància perden terreny.

Panoràmica

Les eleccions del 4 de novembre als Estats Units poden marcar nous camins de futur. Barack Obama ofereix un creixent perfil presidencial i va esquivant un obstacle rere l’altre sense causar desperfectes a la seva imatge, mentre que John McCain no aconsegueix agafar la velocitat necessària per aconseguir a Obama ni deixar de cometre errors insignificants que poden arribar a ser rellevants.
Els quatre debats entre els candidats a la presidència i la vicepresidència dels Estats Units ja s’han fet, i Obama els ha aprofitat per fer créixer l’avantatge respecte McCain. Debat rere debat, el candidat republicà va apareixent cada vegada més com una figura del passat: per la seva edat, pel seu estil, per la seva vinculació amb l’Administració Bush i pel seu erràtic comportament durant la campanya. Les seves carències físiques, motivades per la seva reclusió al Vietnam, l’han convertit en una figura encarcarada i robòtica, incapaç de transmetre sensacions que no siguin la duresa del seu rostre. Contràriament, el talent del candidat demòcrata rau en la naturalitat dels seus actes. Es veu tranquil i segur d’ell mateix, manté el to i és convincent.
Si barregem tot això, el resultat pot ser més decebedor pel candidat republicà que pel demòcrata. Als electors els queda poc per tancar l’enfrontament.